::: e-Criteri :::

	Alcem la veu a Europa!
	1707-2007, el futur és nostre
	La nostra, la de tots!

Tots els Clips

TALAIA

Autodeterminació política i llibertat sexual

ORIOL VIDAL-APARICIO

La Constitució Espanyola, a l’article 1.2, es refereix al “poble espanyol” (en singular), al mateix temps que al preàmbul afirma l’existència de diversos “pobles d’Espanya” (en plural). Segons la Constitució, doncs, l’espanyol és un “poble de pobles”. Diu el preàmbul que aquests pobles (en plural) tenen “cultures i tradicions, llengües i institucions”. La Constitució no els anomena, ... La Constitució Espanyola, a l’article 1.2, es refereix al “poble espanyol” (en singular), al mateix temps que al preàmbul afirma l’existència de diversos “pobles d’Espanya” (en plural). Segons la Constitució, doncs, l’espanyol és un “poble de pobles”. Diu el preàmbul que aquests pobles (en plural) tenen “cultures i tradicions, llengües i institucions”. La Constitució no els anomena, però no és gens agosarat suposar que entre aquests pobles hi ha almenys el català. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya vigent (que és Llei Orgànica de l’Estat espanyol) es refereix al “poble de Catalunya” i al “poble català”. Amb la llei espanyola a la mà, doncs, podem afirmar l’existència del poble català. Molt bé.

La Resolució 1514 (14/12/1960) de l’Assemblea General de les Nacions Unides afirma el principi “d’autodeterminació de tots els pobles”, un principi que més endavant es continua reconeguent com a “universal” i és especialment reafirmat per als pobles “sota dominació colonial i estrangera i subjugació forània” (resolució 3070, 30/11/1973). Aprofitant aquest èmfasi en el procés de descolonització, un dels arguments preferits de l’espanyolisme unionista sosté que el dret a l’autodeterminació no és aplicable al poble català perquè Catalunya “mai no ha estat una colònia d’Espanya” —ho va dir, sense anar més lluny, José Montilla (Avui, 27/10/2004). Igualment, Josep Piqué va dir que el dret a l’autodeterminació es limitava al “procés de descolonització” (Avui, 14/11/2004).

Tot i que sigui perfectament discutible, no cal ni tan sols discutir si Catalunya ha estat mai una colònia d’Espanya per rebatre aquest argument. Montilla o Piqué no només neguen l’universalitat que l’ONU atribueix al dret a l’autodeterminació dels pobles. El que afirmen és tan absurd com afirmar que el dret a la llibertat sexual només correspon a les dones que hagin estat violades. O que el dret a respirar només el podem exercir si algú ens intenta estrangular. L’afirmació és absurda per ella mateixa. No cal ni tan sols discutir si Catalunya ha estat mai violada o estrangulada.

Veure-les totes

PERISCOPI

El finançament que ens cal

Quan un poble, que es vol sobirà, ha de negociar el seu finançament amb una altra nació, és que té mala peça al teler. Quan aquesta negociació, a més, es fa en un clima de constant menysteniment, de burla repetida, d’incompliments, d’anivellaments, de solidaritats i del sum-sum corda, és que estem en un clar escenari de submissió a tots nivells i que tenim totes les de perdre, de nou.
El finançament ... Quan un poble, que es vol sobirà, ha de negociar el seu finançament amb una altra nació, és que té mala peça al teler. Quan aquesta negociació, a més, es fa en un clima de constant menysteniment, de burla repetida, d’incompliments, d’anivellaments, de solidaritats i del sum-sum corda, és que estem en un clar escenari de submissió a tots nivells i que tenim totes les de perdre, de nou.
El finançament és la peça central de qualsevol intent per bastir unes polítiques pròpies. Per això depassen la legislació que hom pugui elaborar ja que, en el fons -i com veiem, per exemple, amb la llei de la dependència-, sense finançament, sense recursos per desplegar-les, les lleis esdevenen paper mullat. L’emancipació nacional -com la personal- comença en poder disposar dels teus propis recursos. Sense vassallatges, sense espoli disfressat de solidaritat. Una nació que ha de pidolar la seva hisenda, un país que, calladament i submisa, ha d’acabar acceptant les engrunes –per molt que vociferi d’entrada- del gran banquet, és que encara està lluny del mínim de dignitat nacional que cal exigir a qui vol ser lliure.
És clar que els maximalismes no acostumen a donar els millors resultats. Som, per tant, conscients que cal negociar amb Espanya mentre no siguem Estat. Negociar, però, amb fermesa i honestedat. La fermesa de no acceptar menys del que l’Estatut preveu; l’honestedat de dir-los que avui acceptem aquestes regles del joc, però que demà serem lliures. I prou. On s’és vist que les lleis, un cop aprovades, s’hagin de renegociar? On s’és vist un Estat que incompleixi repetidament les seves pròpies lleis?.
Tot plegat, però, no ens ha d’enterbolir l’horitzó. Tot el batibull de xifres, de balances, d’estires i arronses; tot el regateig, totes les mentides, totes les manipulacions i, finalment, tot l’acord o tot el desacord no ens ha de fer oblidar que el nostre objectiu ha de ser la independència de la nostra nació. Ens faríem un flac favor si, exhausts, ens acontentéssim amb el que Espanya a hores d’ara ja sap que ens acabarà “concedint”. El cansament no ha de fer de la injustícia, satisfacció. Potser demà ens robaran menys que avui, però mentre acceptem que la clau de la caixa la tinguin ells, no començarem a ser lliures.
Tal i com acostumem a dir en d'altres casos, “el finançament que ens cal, és el de Portugal“.